Després dels primers dies a la consulta de primària, et dones compte de la quantitat de “protectors” gàstrics que es prescriuen, molts cops de manera indeguda, sobretot per la demanda dels pacients i la por que aquests tenen a la presa de qualsevol medicament.
Els IBPs són un dels grups medicamentosos més prescrits en la clínica mèdica, amb un consum en el nostre país superior a la resta dels nostres veïns. Això suposa un augment de la despesa sanitària. Actuen provocant una inhibició de la secreció àcida, elevant el pH gàstric justificant així el seu ús davant de malalties relacionades amb la secreció àcida (com és la malaltia per reflux gàstric i les seues conseqüències, la úlcera pèptica, eradicar l’H. Pylori, síndromes d’hipersecreció gàstrica, protecció amb l’ús d’AINEs…). És un fàrmac ben tolerat, amb escassos efectes adversos, donant peu a la seua sobreutilització: prescrivint-se en trastorns gàstrics menors i sobretot, mantenint-se el seu ús durant més temps del recomanat.
Hem de tindre clar que aquest grup de fàrmacs (encapçalat per l’Omeprazol) no són innocus. Són diversos els estudis realitzats que relacionen l’ús inadequat dels IBPs amb efectes adversos, que encara que siguin poc freqüents, donat l’ús tan extens d’aquests medicaments, poden suposar un fort impacte.
Ací enumero els més importants:
- Alteració de l’absorció intestinal. Pot provocar aclorhídria i fer disminuir l’absorció de certes substàncies com la Vitamina B12.
- Risc d’hipomagnessèmia, provocant símptomes a nivell del múscul esquelètic
- Risc de fractures òssies.
- El sobrecreixement bacterià pot produir risc d’infeccions per Clostidium Difficile i pneumònia comunitària.
- Nefritis intersticial aguda; que pot suposar un risc per l’aparició de malaltia renal crònica.
- Càncer gàstric. Per la hipergastrinèmia que indueix a una hiperplàsia de les cèl·lules.
- Hipersecreció de rebot al suspendre el tractament.
A més, poden tindre risc d’interaccions amb diversos medicaments, ja siga per retràs en al eliminació del fàrmac (com les benzodiacepines, warfarina i acenocumarol o fenitoïna) o per augment de l’absorció (com en el cas de la Digoxina), a més com les interaccions antiagregants.
Recentment, s’ha publicat en JAMA Intern Medicine, un estudi que avalua la possible relació de l’ús continuat d’IBPs i l’aparició de Malaltia Renal Crònica (MRC), afegint un risc més a la llista.
En aquest, es realitza un estudi observacional amb una cohort de més de 10.000 pacients, sense MRC que prenien IBPs de manera continuada durant quasi 14 anys (ARIC study) i es replicà els resultats amb una cohort de 248.751 pacients sense ERC (Geisinger Health System) durant aproximadament 6 anys.
En ambdós estudis, es comprovà com els pacients tractats amb IBPs tenien un major risc de desenvolupar MRC que aquells que no prenien IBPs, desprès d’ajustar els resultats a les diferents variables i possibles factors de confusió. En l’ARIC study, es va concloure que el risc ajustat fou de HR = 1.50 (IC 95% 1,14-1,96; p = 0.003) dels pacients tractats amb IBPs. En la cohort replicada, el risc dels pacients tractats fou de HR = 1,17 (IC95% 1,12-1,23; p<0,001).
Amb aquests resultats, l’estudi conclou que l’ús de IBPs és un factor de risc independent de desenvolupar MRC. Hem de tindre en compte les limitacions de l’estudi, com el pensar que és un estudi observacional i que no pot donar evidència de la causalitat.
Amb tot això, i arran d’aquest últim estudi, he decidit fer aquesta petita ressenya per tindre en compte que els IBPs tenen també efectes indesitjables i que hem de avaluar al pacient, ajustant bé la indicació, la dosis i la durada del tractament.
VERSIÓN EN CASTELLANO
IBPs
L’estudi realitzat:
Estudi JAMA Intern Med. Proton Pump Inhibitor Use and the Risk of Chronic Kidney Disease.
Quan presciure IBPs i el seu ús raonat:
Prescripción razonada de IBP. Boletín Canario de Uso racional del Medicamento de SCS.
Filed under: Apuntes de investigación, Artículos, Información fármacos | 1 Comment »
