6 respuestas

  1. Estupenda, valiente y bien documentada sesión la que hoy ha impartido Carlos en el Centro de Salud. No es fácil la exposición amena y práctica del tema pero lo ha conseguido con creces
    Unicamente comentar tal y como hemos debatido al final de la sesión acerca del peligro de poner «etiquetas de enfermedad» entendidas como comportamientos o acontecimientos que no son más que elementos que integran el carácter o forma de ser de las personas, o bien simples reacciones ante situaciones vitales
    Las “etiquetas” quitan responsabilidad a quien la padece, pasando ésta a ser del sistema sanitario. La etiqueta genera seguridad diagnóstica con la que el paciente y el profesional se sienten cómodos; al ser enfermedad lo que le ocurre al paciente, existe una etiología, y por tanto éste no se siente responsable de lo que le pasa, pues el culpable es externo, no depende de él. Con todo ello, se convierte en enfermo a un individuo sano, lo que puede ser un lastre para toda su vida
    La pregunta es ¿ el paciente somatizador está sano o enfermo?

  2. Una sesión muy interesante Carlos. A mi este tema me parece muy complejo…si, como bien habeís dicho , a veces da miedo «etiquetar» a los pacientes, tenemos que tener mucho cuidado; ya que puede tratarse de un paciente que somatice mucho pero cada motivo de consulta y cada consulta hay que intentar empezar de nuevo, algo que a veces (sobretodo cuando cada 3 días entra en la consulta por un motivo diferente) es complicado enfocar cada síntoma como algo que puede tener una base orgánica, ya que estos pacientes también padecen enfermedades, así que debemos tener mucho cuidado con ellos. Hay que prestarles atención y e intentar ir averiguando poco a poco si hay otra causas subyacentes que intensifiquen la hiperfrecuenciación de los mismos, los miedos que pueden tener… y sobretodo y muy útil para el día a día es ir concertando la cita de los mismos (aunque algunos de ellos a pesar de tener una cita concertada desde la consulta aún acuden antes para reevaluación o por otro motivo…) . Así que ya que no he podido ir a la sesión, Enhorabuena Carlos. Clara e interesante.
    Un saludo
    Elena Jiménez

  3. Bon dia a tots!!!
    Molt bona sessió Carlos i mooooolt útil en el nostre dia a dia a la consulta.
    L’únic inconvenient que li trobo es que la teoria es molt bona pero a la paràctica es molt més complicat de manejar aquest tipus de pacient ja que cadascún és un món completament diferent de l’altre.
    Gràcies per la sessió, i a veure si ho podem posar a la pràctica!!!!

  4. Gràcies, Carlos.

    Salutacions des de la perifèria !! :).

    Volia insistir en els SFSEM ( Phisicallly unexplained medical simptoms) que no ( sabem si ) són somatitzacions . Cal reconèixer les limitacions de la nostra tasca, treballem amb una important incertesa : diversos estudis estimen que per a 1 de cada 3 símptomes que ens consulten a AP no trobem explicació (1) (2)

    Últimament estic seguint el debat mèdic sobre la incertesa (uncertainity, incertidumbre) que ens transmet la idea que cal abandonar la atribució d’ ignorància que tradicionalment se li ha donat (existeix un currículum ocult a les facultats de Medicina que ensenya als estudiants que un bon metge sempre ha d’arribar al diagnòstic) i reivindicar la idea que només reconeixent la incertesa podrem avançar.

    La consecuència de no controlar la incertesa (pacients i metges) és , com bé has explicat , la sobreutilització de proves amb els seus danys i despeses.

    Com be dieu, la pràctica no és gaire fàcil: com es calculen les dosis necessàries d’empatia , temps i paciència per tractar el patiment ?¿

    (1) Kroenke K. A Practical and Evidence-Based Approach to Common Symptoms .A Narrative Review Ann Intern Med. 2014;161:579-586.

    (2) http://www.imt.ie/opinion/2014/11/mapping-kingdoms-well-sick.html

    PS No sé com adjuntar l’article de Kroenke: si em dieu com, vos l’envie..

    Estel

    • Hola Estel
      Un tema que com a tu em sembla molt interessant, possiblement els metges de família, siguem els especialistes que treballen més en situació d’incertesa, ja que veiem els pacients i els processos en etapes molt primerenques en la seva història natural, i moltes vegades som els encarregats de traduir els símptomes generals, vagos i mal definits pels pacients, per tal que tinguin una certa coherència. Considero que saber treballar amb incertesa és molt important, és possiblement el que més agobia als joves metges de família. Un professional que no sàpiga manejar adequadament la incertesa corre un elevat risc de frustració, i insatisfacció, a més d’arribar en ocasions, a convertir-se en un «factor de risc» per als seus pacients, a força de exploracions complementàries innecessàries. Per a mi, que en moltes ocasions no sabrem que té el pacient, però el que si hem de saber sempre és que fer amb aquest pacient.
      PD: L’article que referències és de pagament, no es pot difondre a través de la web però amb la referència que has posat es pot llegir el abstarct i potser des de la suscripcion corporativa (en les consultes es pugui aconseguir)

      • Si, estic d’acord, Manolo. Te faig arribar l’article privadament ( contra el copy-right i les subscripcions institucionals amb limitacions d’accés, hem de crear xarxes personals – com et penses que l’he aconseguit jo?- 🙂
        Estel

Deja un comentario

Este sitio utiliza Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.